Benvolguts amics i amigues:

 Comence a inquietar-me sobre els vesants que va prenent això que anomenem memòria històrica i que cada vegada em sembla més un exercici de desgastament de forces que d’una veritable reflexió sobre el passat.

 No vull expressar-me de manera inaecuada: em sembla molt bé que es rescaten cosos d’assassinats per la terrible dictadura franquista, És més, pense que es tracta d’una obligació moral el retornar les despulles d’aquells que patiren la repressió a les seues persones volgudes. És imprescindinble denunciar que la transició espanyola va estar vigilada de prop pels sables i el capital. No és una aberració, ans al contrari, deixar clar que el “nostre” actual monarca és fruit d’una dictadura ferotge. És comprensible que els paràmetres aplicats a la nostra “transició model” siguen revisats. És denunciable que persones de clar tarannà feixista i protagonistes o contemporadors amb el franquisme continuen, sense nés, formant part de la vida pública i tantes coses més.

 Ara bé, cal recordar que la dictadura va tenir un potent suport social, independentment de les causes- que cal tenir present. I, a més, deploro i denuncie de manera categòrica que en fer anàlisi o referència a la transició, tanquem els ulls a evidències que, pel que es desprèn, ningú vol assumir o almenys abordar seriosament.

 Quan es parla de transició, on queda el paper que jugà el PSOE en la mateixa? Qui parla de les maniobres de Carrillo? Quin pes donem a “homes d’Estat” com ara Jordi Pujol? Què feien els sindicats signant aberracions per tal que l’empresariat espanyol restés tranquil?

 Moltes d’aquestes qüestions ja les van debatre al Congrés dels Octubre de 2.004 i a més gaudirem de personatges com els anomenats que al llarg de la seua disertació no sols es dedicaren a efectuar una autoapologia sinó que a més repartiren abraçades a tots els que van fer possible aquella transició.

 I tot i sabent que podríem ser més extensius no volem cansar.

 Cal que veiem, analitzem, valorem i calibrem el paper que van jugar aquestes figures en la transició per tal d’afegir també les seues responsabilitats històriques en un procés que, a hores d’ara, molts percebim com una oportunitat perduda o simplement com un exercici amb força defectes.

 Opine que la benevolència no serveix més que per perpetuar un diàleg estèril que no ens aporta res nou quan no summament perillós en ignorar el pes de persones i organitzaciones anomenades d’esquerra, independement de les raons que pugan esgrimir.

 És hora d’aprofundir en aquests aspectes i comprendre –que no és el mateix que beneir- que les forces conservadores van jugar el seu paper però recalcant que l’oposició també va tenir un pes evident i definitiu en la confecció d’una transició que, ara mateix, contemplem com –altra- ocasió perduda.

 Recordem que en temps de Govern del PSOE va existir terrorisme d’Estat i que la tortura va continuar exercint-se.

 La pregunta és: està tancada la transició? Si mirem la situació política actual amb un PP hereu d’un franquisme sociològic –Vàzquez Montalbàn- és clar que no.

 A qui correspon donar el primer pas per superar aquests dèficits? Indubtablement a nosaltres. Amb compromís, dignitat, serenitat i honestitat que deuen estar la bandera de la nostra tasca.

 El punt de partida està servit. Arrepleguem la torxa tot i l’esquematisme d’aquest ecrit.

 Salut i una abraçada.

Ricard Camil Torres Fabra.